dijous, 26 de juny de 2014

A Telefónica, colpejarem juntes

 [Article publicat a la secció Impressions del setmanari La Directa nº 367 el 25 de juny de 2014]

[En castellano]

Telefónica té una plantilla fixa de 20.000 persones i prop de 100.000 subcontractades a l'Estat. Una part d'aquestes persones, la plantilla de Cotronic de Barcelona, que treballa instal·lant i reparant línies per a Telefónica, estan mobilitzades des del mes d'abril. El que va néixer com una lluita per aturar el deteriorament de les condicions laborals en l'empresa s'ha convertit després de dos mesos i gràcies a la coordinació sindical entre contractes i empresa principal, en un conflicte contra la destrucció d'ocupació digna que supera el marc concret de Cotronic i afecta el conjunt de treballadors i treballadores subcontractades i en plantilla de Telefónica. 
Il·lustració: Sergi Bertran
Ni la primera vaga del 29 d'abril, amb un seguiment de prop del 90%, ni les jornades de vaga posteriors del 29 i 30 de maig, amb seguiments del 60%, han aconseguit que l'empresa s'assegui a negociar. De moment l'única reacció de Cotronic han estat efectuar set acomiadaments i amenaçar els i les vaguistes que no tornarien a treballar en cap de les contractes de Telefónica.

Que la direcció de l'empresa no s'avingui a negociar amb una plantilla en peu de guerra, unida, amb una actitud combativa i valenta, malgrat la repressió, només es pot comprendre pel nivell de subcontractació que hi ha a l'empresa. Cotronic té 85 persones en nòmina i un centenar de treballadores i treballadors subcontractats, la majoria falsos autònoms. Falsos emprenedors que resulten encara més barats que la plantilla mileurista, que treballen 10h o 12h diàries sense queixar-se, que si tenen un accident laboral no comput en l'accidentabilitat laboral de l'empresa i que no s'organitzaran per fer una vaga i molt menys per les condicions laborals d'una plantilla que la subcontractació fa que considerin la competència. Per què hauria de negociar amb el comitè, Cotronic, per una vaga que està fent a efectes pràctics no més del 25% de la seva mà d'obra?

La situació a Cotronic es reprodueix a les contractes de Telefónica i a l'empresa principal. Les empreses segueixen una estratègia de destrucció de plantilles fixes que se substitueixen per cadenes de subcontractació on cada nova baula sotmet els treballadors a condicions laborals més precàries. Fa tres anys Cotronic tenia unes 190 persones en plantilla, ara ja són només 85; a Cotronic Madrid ja només en queden 20; Telefónica ha destruït 50000 llocs d'ocupació digna. Externalitzant el treball estable, Telefónica i les seves contractes redueixen costos laborals i flexibilitzen la mà d'obra, però aquest no és el gran avantatge que obtenen de la subcontractació. El gran avantatge és que la subcontractació permet aixecar murs invisibles entre els treballadors amb diferents condicions laborals, i per tant, mina la nostra capacitat d'organitzar-nos.

Els treballadors i treballadores subcontractades i fixes de Telefónica treballem braç a braç, en un mateix espai, fent la mateixa feina i per la mateixa empresa final; el que ens separa és que una construcció legal, la subcontractació, fa que ens interpretem com a competència entre nosaltres. El sindicalisme quotidià a Telefónica, respecta i apuntala aquests murs invisibles però el conflicte de Cotronic, que recull els fruits del treball, ardu i llarg, d'una altra manera d'entendre el sindicalisme, està dinamitant les fronteres.

Fent cas omís de les veus que ens diuen que oficialment som de la la mateixa empresa ni del mateix sector, delegats i delegades sindicals de diferents organitzacions de Telefónica i les seves contractes col·laborem activament en la mobilització, repartint comunicats, organitzant assemblees conjuntes, compartint recursos. A l'última ronda d'assemblees de comitè de Telefónica, treballadors de plantilla i subcontractats ens vam reunir per primera vegada per parlar de la problemàtica. Quelcom inaudit dins el sindicalisme telefònic i que ha alertat molt l'empresa, que va amenaçar amb sancions si els treballadors subcontractats entraven a les centrals on no treballen habitualment. Ni tan sols van permetre que estiguessin al vestíbul, darrere dels torns, on pot entrar qualsevol altra persona.

Els esforços per estendre el conflicte d'allò concret a allò general es materialitzaran en una primera vaga conjunta de les contractes i Telefónica el 30 de juny a la província de Barcelona. Tot i que encara no tenim el teixit social suficient per tenir el seguiment que mereix una mobilització d'aquestes característiques, unes 4000 persones que treballem per a Telefónica en una modalitat contractual o una altra estem cridades a la vaga contra la destrucció d'ocupació digna. Exigim que es limiti la subcontractació, la readmissió de les persones acomiadades, l'acomiadament improcedent opció del treballador, la subrogació de personal... I sobretot, exigim a les contractes que els subcontractats i els autònoms passin a formar part de la plantilla.

La lluita per la incorporació en plantilla del personal subcontractat apareix en l'actual escenari de balcanització de la mà d'obra com l'únic element capaç d'aglutinar els interessos dels centenars de milers dels treballadors de Telefónica i les seves contractes. Implica comprendre que l'estratègia del capital és buscar la manera que no trobem objectius comuns perquè no sapiguem com lluitar conjuntament. Equival a superar la interpretació capitalista de l'altre com a competència i reconèixer-lo com a company de ple dret, com el millor aliat per colpejar plegats contra la injustícia feta multinacional. El 30 de juny a Telefónica començarem a colpejar juntes.

dissabte, 6 de juliol de 2013

Entrevista a l'Òscar Murciano (CGT) sobre la vaga a HP, la vaga més importantal sector de les TIC

[En castellano]


La plantilla d'HP porta tres anys intentant frenar les agressions d'una direcció obstinada a aprofitar les oportunitats que li proporciona la llei per reduir costos laborals i poder mantenir així els beneficis malgrat la crisi. A principis de juny va tenir lloc un nou enfrontament entre els i les treballadores d'HP, i la direcció de la multinacional.




La vaga que van sostenir els i les treballadores d'HP del 3 al 10 de juny es considera la vaga més important fins a la data al sector de les TIC. La vaga, convocada com a indefinida, va ser la resposta contundent al nou intent d'agressió de la multinacional, que pretenia imposar a la plantilla retallades salarials d'un 10% i modificacions de les condicions laborals, mitjançant l'aplicació de l'article 41 de l'Estatut dels Treballadors, segons el qual "l'empresa pot acordar modificacions substancials de les condicions de treball per prevenir una evolució negativa de l'empresa o millorar la situació."

Òscar Murciano és treballador d'HP i membre de comitè d'empresa per CGT. També forma part de la coordinadora Informàtica CGT, que està realitzant una tasca exemplar aprofitant les oportunitats que brinden les xarxes socials per a la lluita sindical. Vaig entrevistar l'Òscar Murciano el 18 de juny, una setmana després de la desconvocatòria de la vaga. El final de la vaga va ser complicat. S'havia aconseguit evitar la reducció salarial però molts i moltes treballadores consideraven que calia seguir lluitant per aconseguir la retirada completa del paquet de mesures.

Pregunta: Òscar, ja fa una setmana des que vau desconvocar la vaga. Com està l'ambient al centre de treball?

Òscar Murciano: L'ambient està molt tens. Avui mateix hem rebut la visita a la planta d'un dels màxims directius de l'empresa. Ens ha reunit a tots, unes sis-centes persones, ha intentat justificar les mesures, ens ha dit que no pot haver-hi tanta conflictivitat, que els sindicats han de "ser responsables", que hem d'acceptar que "això és el que hi ha", que aquesta vaga els ha fet molt mal...

P.: Fa anys que esteu mobilitzats contra les agressions de l'empresa. Com ha estat el procés que us ha portat a aquesta vaga?


O.M.: Durant els tres darrers anys s'ha anat generant un clima malestar intens. Hem hagut de suportar moltes injustícies. L'empresa ja ha acomiadat un total 260 persones i els treballadors senten que en qualsevol moment poden perdre la feina. Els últims acomiadaments van ser al febrer, 60 persones. Vam tornar a mobilitzar-nos, vam fer manifestacions, mitja jornada de vaga ... I l'empresa va tornar-hi al maig amb una nova agressió, intentant aplicar l'article 41 per retallar salaris i empitjorar les condicions laborals. Llavors és quan la gent va dir "ja n'hi ha prou" i va ser quan va esclatar la indignació.

P.: Com valores la vaga pel que fa a la participació?


O.M.: Quan van acomiadar les 60 persones al febrer es va començar a notar un canvi en la participació. Venia més gent a les assemblees. Les concentracions i manifestacions, tot i no ser massives, començaven tenir més afluència. La participació a la mitja jornada de vaga també va ser força positiva.

Les assemblees que vam convocar quan ens van comunicar l'aplicació de l'article 41 han estat de les més massives que s'han celebrat a HP. Vam parlar amb CCOO per dir-los que des de CGT l'única resposta que vèiem possible era la vaga indefinida. Teníem clar que havíem d'anar conjuntament perquè la falta d'unió desmoralitza molt la plantilla. Encara que a la nostra empresa sempre han fet un paper molt moderat, CCOO i UGT són conscients del canvi d'actitud dels i les treballadores, així que no es van negar. La proposta de vaga indefinida es va aprovar mitjançant vot secret per un 90% a una les majors assemblees que hem tingut, d'unes quatre-centes persones.

El primer dia de vaga va ser molt emocionant veure com anava venint més i més gent al piquet. Sabíem que vindrien força treballadors però veure 300 persones en un piquet impressiona. Sincerament, [somriu fent broma] jo no havia vist mai un informàtic en un piquet. A més, amb un nivell de combativitat molt fort. En fi, va passar com al 15M, que vas aguantant, et resignes... Però arriba un moment en què la indignació esclata i això va ser el que va passar a HP.

La resta de dies continuava venint molta gent. Cada dia decidíem a les assemblees què faríem l'endemà. Ens plantejàvem la vaga indefinida com un "farem coses i aguantarem un dia més". Un dia anàvem a Barcelona a la seu de clients, un altre anàvem al Parlament de Catalunya, on ens esperaven alguns parlamentaris que ens donaven suport. Anàvem canviant, proposant accions o activitats per evitar que la rutina ens desmobilitzés.
 
Una de les parts més maques és que, després d'estar moltes hores junts, anaves a prendre una cervesa i veies els bars plens de grups de gent d'HP. S'ha fet més grup durant aquesta setmana que en deu anys, perquè a HP la gent quan acaba la jornada laboral, agafa el cotxe i marxa cap a casa.

P.: Com ha estat el procés de negociació amb l'empresa? I com es va arribar a la desconvocatòria sense la retirada completa de les mesures?

Durant el procés hi ha hagut moltíssima tensió. L'actitud dels treballadors era molt contundent. Exigien la retirada completa del paquet de mesures. Durant el procés de negociació amb l'empresa, CCOO i UGT van mostrar la seva disposició a pactar, a aplicar la "lògica del mal menor" acceptant reducció de salaris en escales salarials altes, per exemple. No obstant això, a mesura que avançava la vaga, les postures dels i les treballadores es feia més ferma i això pressionava a CCOO i UGT per no pactar.

La desconvocatòria ha estat molt polèmica i ha deixat un gust agredolç. Un cop aconseguida la retirada de la reducció salarial, CCOO va proposar que la continuïtat o desconvocatòria es pogués votar per email. El seu argument era que hi ha molts centres on és molt difícil arribar-hi, així que es va acceptar el vot per email. Però després ens vam adonar que això obria la porta a que poguessin votar també gerents i directius, així que ens ho vam replantejar i vam sotmetre a la votació de les assemblees si acceptàvem el vot per correu electrònic. A les assemblees de Barcelona i Saragossa es va votar en contra, i per tant, allà no vam comptabilitzar el vot per email. Però CGT no està a Madrid, i allà, que sí es va acceptar, el resultat va ser aclaparador en contra de la vaga. Als centres de Saragossa i Sant Cugat els i les treballadores van votar a favor de continuar la vaga, però la diferència de Madrid va desequilibrar la balança a nivell estatal.

CCOO i UGT ràpidament van comunicar la desconvocatòria de vaga. Era divendres i molt tard, així que vam decidir esperar i convocar assemblees per comunicar que consideràvem que l'empresa havia intervingut en la decisió dels treballadors, i permetre que les assemblees poguessin prendre una decisió en base a aquests esdeveniments.

Vam explicar el que havia passat, però quan ho vam explicar ens vam adonar que els ànims s'havien desinflat completament. Hi havia un nucli d'unes 300 persones amb molta força, disposades a seguir. Però sabíem que amb només 300 persones no podíem seguir lluitant, que no aconseguiríem res més que frustració i acabar amb la sensació que allò no tenia sentit. Estàvem fent vaga per una qüestió de dignitat i no tenia sentit si no la fèiem tots.

P.: Han sortit els i les treballadores del procés amb confiança en la vaga com a eina de lluita eficaç?
O.M.: Hem sortit amb un regust amarg perquè es volia la retirada total, sense pal·liatius, i la gent era molt conscient del seu poder i de la seva força. Està bé, perquè s'ha aconseguit evitar la reducció salarial però s'han signat modificacions importants quant a jornada laboral, quant a disponibilitats.

No obstant això, la sensació que la vaga és efectiva és total. Però amb un matís, la gent és conscient que és eficaç la vaga indefinida. Jo crec que si plantegéssim una vaga d'un dia no arribaríem ni al 50% de participació. La gent considera que una vaga d'un dia no serveix per a res. I fins a cert punt, almenys en aquest sector, tenen raó.

La vaga indefinida ha suposat un abans un després. Tant en mobilització i ganes de lluita, com pel que fa a consciència. Era emocionant veure, per exemple, com els mateixos treballadors, sense que nosaltres diguéssim res, anaven a aturar el trànsit. Agafaven folis i s'anaven a aturar el trànsit a la rotonda.

P.: En un sector amb un nivell tan alt d'externalització, fins que punt la vaga impacta en el servei?

El problema és que el nostre treball és molt deslocalitzable, apaguen un interruptor i l'encenen a Bulgària, literalment. Alguns treballs es poden substituir així, altres necessiten ensinistrament i els resulta més complicat. Però quan una plantilla, sobretot en el sector dels serveis informàtics, va a la vaga amb un seguiment superior al 85%, no hi ha mesura que pugui evitar l'impacte.

Aquesta era una de les problemàtiques que sorgien quan plantejàvem la vaga a CCOO. Es resistien a convocar-la perquè argumentaven que amb una subcontractació del 40% no hauria cap afectació. No obstant això, nosaltres estàvem convençuts que si érem molts l'impacte seria inqüestionable. I així ha estat.

Han caigut diversos sistemes, hi ha hagut problemes pràcticament a la gran majoria de clients, d'ordre menor, i alguns d'ordre major. Però els sistemes informàtics s'aguanten perquè hi ha moltíssima gent treballant-hi al darrere, sinó no s'aguanten. A més HP treballa per a empreses claus del sistema: Gas Natural, RENFE, entitats financeres, Generalitat ...

P.: Hi ha hagut diverses convocatòries de vagues indefinides en empreses TIC en pocs mesos, consideres que alguna cosa s'està movent al sector?


O.M.: Bé, hi ha una dinàmica de les empreses que consisteix a descarregar les pressions dels clients sobre els treballadors. Els treballadors en aquest sector fins ara no estaven mobilitzats, tenien bons sous, bones condicions. Però ara estan veient una cara de les empreses molt cruel i això està causant una ebullició, una altra manera de fer les coses.

Tot va començar amb la vaga indefinida que va convocar Capgemini. Això va generar un canvi, la convicció que sí que es pot. Ara quan les empreses anuncien mesures d'ajust, tothom es planteja la vaga indefinida. Després potser no s'acabi convocant, però sempre apareix com a possibilitat. Ha passat a Alten, on va començar una vaga indefinida que va durar dos dies. També a Atos, on es volia aplicar un article 41. Es va convocar vaga indefinida a Barcelona i al final es va retirar l'article.

A més hi ha una altra cosa i és que entre els informàtics sempre hi ha hagut un mite. Sempre ens dèiem els uns als altres: "Ui, el dia que parem tots aquí no es mourà res". Però, quan fas un parell de vagues indefinides com aquesta, el mite es converteix en realitat. La gent s'adona que és veritat, que si parem s'atura tot. I llavors s'encomana. S'està produint un efecte contagi, i ja veurem què passa perquè aquí el sindicalisme institucional de CCOO i UGT està en una posició incòmoda que no els agrada gens.

Sempre tenen un discurs molt moderat però quan les coses s'agiten tant, quan les coses estan malament, per a la gent és un insult que apel·lin a la responsabilitat. I no ho diem nosaltres. Nosaltres no hem instigat a la gent. Eren els treballadors els que deien "cal que ens movem" i nosaltres els dèiem "és clar que cal que ens movem". La gent està farta. Les assemblees de treballadors feien el que volien. Arriba un moment que prenen el control i ja no toleren que els representants es moguin un mil·límetre del que s'ha decidit en assemblea.

P.: Amb la coordinadora informàtica CGT esteu fent una bona feina a la xarxa. Sou ja un referent del moviment obrer a les xarxes socials. Què aporten al moviment obrer les noves eines de comunicació?
O.M.: La mobilització a la xarxa té moltes dimensions. Una d'elles, i molt important, és la difusió. Ja no necessites, o necessites menys, els mitjans de comunicació perquè moltíssima gent s'assabenta del que està passant mitjançant les xarxes socials. Si tens un bon impacte a les xarxes socials, sobretot al nostre sector, pràcticament ja és igual sortir al telenotícies o no. Tothom al nostre sector sap el que ha passat a HP i a penes hem sortit als mitjans.

Una altra dimensió és la d'atac. Hi ha moltes maneres de pressionar l'empresa. Pots fer pressió amb una vaga, amb una manifestació, amb qualsevol de les eines habituals. Les accions a les xarxes socials són una altra forma de pressió. Si hi ha un mínim de solidaritat es poden fer accions importants. És una eina més que tenim per fer sindicalisme. Tenim un ventall d'instruments de pressió i les xarxes socials són un més.

La tercera dimensió és que són un factor d'aglutinament. Estem molt dispersos. Els treballadors com més agrupats estiguem millor, més ens coneixem i més solidaritat es genera. Abans era molt senzill perquè estàvem concentrats tots en grans centres de treball. Però ara les plantilles són més precàries. Un dia et fan fora d'un centre de treball, un altre dia et traslladen a un altre. El treball ja no ho fa una sola empresa, sinó que està repartit entre moltes altres. Ens han fragmentat. I si no reaccionem, tenim un debilitament sindical important. Les xarxes socials, de forma limitada, ajuden a connectar a gent que està separada físicament. Mitjançant la xarxa social gent amb els mateixos interessos entra en contacte. És una eina per intentar mitigar una mica la individualització que produeix la precarietat i la fragmentació en el treball.

Cal analitzar cada situació per saber com combinar aquestes tres dimensions. Però una cosa està clara, abans no hi eren i cal treure'n partit.

http://www.revoltaglobal.cat/spip.php?article5490

diumenge, 10 de febrer de 2013

Waiting for Superman - to save ME from Capitalism


[Crítica des d'un punt de vista sociològic del documental Waiting for Superman dirigida per Davis Guggenheim sobre el sistema educatiu dels Estats Units, que va rebre el premi de l'audiència al Millor Documental al Festival de Cine de Sundance en 2010]

El documental Waiting for Superman (2010), basant-se en entrevistes als agents socials (professors, directors d'escola, tècnics en educació, famílies, alumnat, etc.), mostra el sistema escolar públic dels Estats Units com una fàbrica de fracàs escolar, i per tant, fracàs vital, ja que s'apunta a l'educació com a l'única via per sortir de la pobresa. 

Guggenheim, realitzador del documental, afirma que un sistema totalment funcional als anys 50, va començar a a fracassar amb els canvis que ha comportat la globalització. Com a resultat, les escoles públiques no són capaces de “produir” treballadors amb un nivell de formació competitiu per satisfer les necessitats de “l'economia del coneixement”, la qual cosa limita la competitivitat dels EUA en el mercat global. El documental vol explicar la causa del fracàs del sistema i apunta a diverses causes, però suggereix que la causa més determinant són els “mals professors” i l'acció sindical del professorat, que bloqueja reformes que es consideren positives. Guggenheim explica la gran influència dels sindicats de professors i professores en els governs demòcrates. El director afirma explícitament que els sindicats són una font de finançament del partit mitjançant donacions i que per això han elaborat lleis que protegeixen el col·lectiu i impedeixen que és facin reformes que augmentin el control i la responsabilització (accountability) del professorat. 

El documental mostra molt clarament els principis de la teoria del capital humà (TCH), que estableix una relació lineal entre educació i creixement econòmic tant a nivell individual com a nivell macro econòmic. A nivell micro, la inversió en educació dels individus els proporciona un mecanisme de mobilitat social ascendent i a nivell macro la inversió es tradueix en productivitat i, per tant, en riquesa. 

Una teoria econòmica per explicar l'acció social 

Tanmateix, aquí es mostra com hi ha alguna cosa que no està funcionant, ja que s'afirma que la inversió per alumne als EUA no ha deixat de créixer, però això no ha comportat una millora del rendiment escolar. Segons el documental, el que falla principalment són les persones, més concretament el professorat. Es fa èmfasi en la diferència dels resultats quan els i les alumnes tenen un professor “bo o dolent”, es mostren professors i professores llegint el diari a classe, passant l'estona, en definitiva fent de “free-riders”. El supòsit sobre el qual es construeix el discurs del realitzador és que si s'eliminen aquests professors del sistema (acomiadant-los) i només s'atrauen bons professors (amb incentius) s'aconseguirà que el sistema funcioni. 

Aquest supòsit es fonamenta en la teoria de l'elecció racional (TER), una teoria de l'acció social de la teoria econòmica clàssica que trasllada la teoria de l'elecció del consumidor als mercats, a l'acció social en general, considerant que els mecanismes de decisió son els mateixos: l'interès individual guiarà l'elecció en un context d'oportunitats amb informació complerta i llibertat d'elecció. Es considera l'individu com a homo economicus, maximitzador del seu interès individual i que no cooperarà en l'acció col·lectiva sinó té incentius positius o negatius (sancions) per fer-ho. 

La TER apareix també al documental fonamentant el problema de les famílies. Segons la TER, els individus prenen decisions òptimes segons un conjunt d'oportunitats, amb informació complerta i llibertat per escollir. 

El documental mostra unes famílies desesperades perquè no tenen suficients oportunitats (hi ha poques escoles públiques de qualitat disponibles), ni llibertat per escollir (a causa de la zonificació). Per tant, es mostra un “mercat” d'escoles públiques amb diverses imperfeccions, com ara la burocràcia i la zonificació. Però sobretot s'apunta a que la imperfecció més infranquejable és l'acció col·lectiva del professorat, els sindicats, que impedeix que es facin reformes destinades a la flexibilitat laboral i, per tant, segons el documental, a la responsabilització dels professionals. 

Un missatge contradictori 

Des del punt de vista sociològic el documental resulta molt interessant per la forta càrrega ideològica que transmet. En primer lloc, com ja he dit, podem veure reflectit la TCH i la TER a les paraules de les persones que hi intervenen, fins i tot als nens i nenes. És colpidor sentir a un nen de cinc anys dir “vull estudiar, no vull que els meus fills creixin a aquest barri” o veure els nens i les nenes plorant perquè no han entrat a l'escola que, segons planteja el documental, els podria “salvar” la vida traient-los de la misèria. Els conceptes “oportunitat”, “llibertat per escollir”, “incentius”, conceptes sobre els quals es construeix la teoria social segons l'economia clàssica, inunden el documental. 

També és pot percebre clarament l'èmfasi a la responsabilitat individual en els fenòmens macro socials. Es mostren persones (tècnics en educació, polítics, etc.) que es proposen com a objectiu personal canviar el sistema, “salvar-lo” com faria un Superman. També es mostren persones individuals que no fan bé la seva feina, no són professionals responsables i, per tant, són la causa del fracàs escolar de milions de alumnes i de la tragèdia de milions de famílies. I quan es fa referència a l'acció col·lectiva és per mostrar el seu caràcter disfuncional respecte el sistema, com ara el sindicat de professors i professores. Els professors i professores s'alien, segons el documental, per defensar els seus interessos professionals per davant dels de la ciutadania nord-americana, utilitzant la força col·lectiva per posar traves a les llibertats individuals. 

Però el documental fa diverses trampes alhora transmetre el seu missatge, ja que hi ha nombroses contradiccions i incoherències, deixa caixes negres sense obrir i ignora les variables estructurals que posen als individus en una situació desesperada. 

En primer lloc, un argument sorprenent es el narrador arriba a afirmar que la comunitat científica (o simplement els tècnics en educació?) comença a plantejar-se quina és la relació de causalitat entre escola amb fracàs escolar i barri marginal. Fins ara, ens diu s'ha assumit que són els barris marginals els que determinen si una escola es marginal o no, però ara, diuen, es comença a plantejar si són les escoles amb fracàs escolar les que creen barris marginals. Aquesta suggerència condensa i porta a l'extrem els principis de la TCH i implica l'eliminació de qualsevol altre variable estructural, pren l'escola com un element aïllat de la resta de la societat tot poderós, que fins i tot és capaç de convertir un barri en marginal si al territori hi ha una escola amb professors irresponsables. 

D'altra banda, al documental s'observen moltes contradiccions respecte els fonaments del fracàs escolar i les solucions que plantegen. D'una banda s'acusa a la falta de professionalitat individual de molts professores i professors irresponsables, però d'altra, quan s'apunten als mecanismes per fer funcionar l'escola, es mostren exemples de “mètode” i el mètode, no és una qüestió relacionada amb la responsabilitat personal, sinó una producció social. 

Així, un dels tècnics en educació que es planteja “salvar” el sistema a títol personal, afirma que quan es va llicenciar, els primers anys era un professor molt dolent, com els seus i les seves companyes, però que va aprendre la professió amb els anys. Curiosament el tècnic en educació no es planteja que potser el problema no està en l'aptitud personal dels professors sinó en la formació que reben. En un moment del documental és fa referència a Finlàndia, però precisament per comparar l'estricta formació que rep el professorat als país nòrdic. Tampoc es fa al·lusió a l'èxit del sistema escolar a Cuba, on el sistema escolar no està basat en un sistema de sancions i incentius als professorat. 

També podem veure com una de les escoles amb bon resultats, una mestra parlant dels motius que fan funcionar l'escola, diu que si els i les alumnes tenen problemes de comprensió lectora, els assignen una altre professional per ajudar-los. Aquest exemple que posa el documental, tampoc té res a veure amb l'actitud dels professionals, sinó un altre cop amb el mètode. Com també està relacionat amb el mètode (educació inclusiva) un altre aspecte que es critica al documental, l'agrupament segons rendiment. 

Quant a les “caixes negres” que apareixen al documental, podem observar que no s'aporta una explicació clara de com han aconseguit que funcioni l'escola experimental a un barri hiper degradat. L'únic que es pot observar es que l'escola sembla menys massificada que altres escoles marginalitzades que es presenten al documental, el director diu que acompanyen a l'alumnat des del començament, que fan més hores lectives si calen, però no sabem exactament quins mètodes d'aprenentatge segueixen, ni la composició de l'alumnat. 

Tampoc explica el realitzador com Michelle A. Rhee, la responsable de l'educació pública al Districte de Columbia, aconsegueix fer millorar el sistema tancant escoles, i acomiadant centenars de professors i professores. Sabem que ha tancat escoles i ens diuen que ha aconseguit resultats, però no ens diuen com. 

L'educació com a via d'escap; però de què hem d'escapar i com? 

Però la trampa més gran que fa el documental és que quan mira el fracàs de l'escola pública la contempla aïllada de la resta de la societat. Diu als espectadors que l'escola està fracassant i que es pot canviar perquè torni a ser “una via d'escap”. “Education is a way out” diu el narrador al final. Però de què i per què hem d'escapar, això no ho explica el documental. La idea que transmet és que l'eina de legitimació del sistema capitalista s'ha trencat i es necessari i possible arreglar-la. Funcionava als anys 50, ens diu el narrador, i ara el procés de globalització l'ha desestabilitzat i s'ha d'ajustar. Així planteja com arreglar l'ascensor social però no es planteja solucionar la desigualtat a la societat. 

Així, si des del punt de vista sociològic el documental és molt interessant, des del punt de vista polític, entenent la política en un sentit ampli, provoca un gran sentiment d'impotència, ja que mostra fins a quin punt la confiança hegemònica en la meritocràcia empeny les persones a competir i buscar sortides individuals a problemes col·lectius. És molt trist veure el patiment de les famílies i els nens, la frustració i la soledat que senten en una societat que els ha tancat les portes de la dignitat des del moment que van néixer. Volen desesperadament sortir de la situació de pobresa en la qual estan i només veuen una sortida, l'escola. L'escola es pren com un instrument, quan l'educació de qualitat hauria de ser un fi en si mateix, no un medi per escapar de la marginalitat. 

L'educació no només és un ascensor social, és una eina d'empoderament de les persones. La formació acadèmica, la formació en general, tant pot servir per escalar socialment com per lluitar per transformar un sistema injust i socialment nociu. L'educació ha de ser un fi, no un medi. En aquest sentit, cal revisar, com afirmen Verger i Bonal[1] (2012) la relació de causalitat en la qual es basa la TCH perquè tot apunta que l'educació no és la via per eliminar la pobresa, sinó la l'eliminació de la pobresa és la via per aconseguir la qualitat i l'equitat en l'educació. En conclusió, políticament, arribat aquest punt, no serveix de res arreglar l'ascensor, cal esfondrar l'edifici.




[1]       Verger, A. & Bonal, X. (2012). All things being equal? Policy options, shortfalls and absences in the World Bank Education Sector Strategy 2020. A Klees, S., J. Samoff, and N. Stromquist (eds.) World bank and Education: Critiques and Alternatives. Rotterdam: Sense (pp. 125-142).

diumenge, 13 de gener de 2013

Aturar els acomiadaments

[En castellano]

Quan el PSOE i el PP van aprovar les seves reformes laborals respectives, van prometre a la ciutadania que les mesures estaven dissenyades per crear ocupació. Gran part de la població no vam creure en les bones intencions dels governs, convençuts i convençudes que l'objectiu de les reformes no era generar ocupació, sinó crear mecanismes per facilitar l'acomiadament. D'aquesta gran part de població, una minoria vam passar de la indignació a l'acció i vam intentar aturar les reformes amb mobilitzacions, sense aconseguir-ho. No érem suficients.

Els esdeveniments han demostrat amb contundència que no ens equivocàvem. Durant els últims anys els acomiadaments no han fet més que augmentar. Cada dia ens assabentem de noves persones del nostre entorn que han perdut la feina i les notícies sobre nous ERO - fins i tot en empreses sense pèrdues - omplen els mitjans de comunicació. En el seu moment no vam ser prou persones les que vam actuar davant el perill que suposaven les reformes laborals, i ara tots i totes les treballadores patim les conseqüències.

Malgrat el panorama tràgic, resulta esperançador veure com a moltes empreses públiques i privades, els i les treballadores s'organitzen col·lectivament i lluiten per defensar el seu lloc de feina. Ho fan amb una força i una passió admirables, reinventant les formes de lluita, combinant les formes tradicionals amb les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies. Lluites com la dels i les treballadors de Telemadrid, les de la Sanitat i tantes altres, estan escrivint la història del moviment obrer del segle XXI. Tots i totes les treballadores hauríem de seguir amb atenció les lluites que s'estan produint, veure quines són les seves tàctiques per defensar els seus llocs de treball i, per descomptat, oferir-los la nostra solidaritat.

He dubtat sobre si utilitzar el terme "moviment obrer" perquè sé que automàticament generarà rebuig en gran part de les persones a les quals m’agradaria arribar. Potser hauria de parlar millor de "mobilització social en el terreny laboral". Però permeteu-me, si us plau, parlar de moviment obrer. Així cada vegada que tinguem notícia d'un ERO, d'un acomiadament; i de la reacció dels treballadors amb tancaments, vagues, etc., el terme "moviment obrer" ens farà pensar en la situació de la classe treballadora al segle XIX i recordarem que els esdeveniments que ara vivim ens apropen cada vegada més a aquella situació d'origen del capitalisme. La nostra memòria biogràfica ens empeny a rememorar i somiar aquell capitalisme de cara amable que va suposar l'etapa del sistema de benestar. Però anem molt malament de memòria històrica i per això ens resulta difícil recordar com era el capitalisme salvatge del segle XIX; i com vam aconseguir moderar la seva violència. Entre altres factors socioeconòmics, en gran mesura, els i les europees - unes més que d’altres – vam aconseguir un Sistema de Benestar per als i les treballadores gràcies a la força de l'únic moviment social que hi havia en aquell moment: el moviment obrer. 

Foto: Dani del Sol
Així doncs, sembla que assistim a una petita revitalització del moviment obrer i, malgrat tot, resulta difícil obtenir victòries. En alguns casos sí que ha passat, com ara el triomf dels i les treballadores de la consultora Capgemini, que amb una convocatòria de vaga indefinida van aconseguir aturar l'agressiu pla d'ajust destinat a la reducció de costos laborals i, per tant, a la precarització de les seves feines - i de les seves vides. És necessari i urgent que comencem a obtenir més victòries, però per això és molt important canviar de tàctica. Per això hem d'aprendre de la història i també de les tàctiques dels nostres "enemics". 

Donades les circumstàncies, és un fet que tots i totes les treballadores estem en perill de perdre la nostra feina. És probable que molta gent no ho cregui així, fins i tot és possible que m'equivoqui i que realment no sigui així. No obstant això, la millor opció per a qualsevol treballador o treballadora és creure que està en perill de perdre la feina. I un cop instal·lades en aquest estat mental, haurem d'actuar en conseqüència. Si tenim en compte la història, veurem que l'únic cosa que ha millorat la situació de la classe assalariada en general ha estat la mobilització, l'acció conjunta i no pas l'acció individual, com intenten fer-nos creure. I de tota manera, suposant que algú pogués millorar les seves condicions a títol individual, què passa amb els amics, la família, els fills? No mereixen l'esforç de lluitar col·lectivament per ells i elles? 

Foto: Dani del Sol
I si la història ens ensenya que només junts i juntes podem, el que ens ensenyen els empresaris que lloguen la nostra força de treball, és que per aconseguir resultats cal actuar amb pro-activitat. Si ens fixem en com actuen els empresaris, veurem que no ho fan de forma reactiva, sinó proactiva. És més, ens exigeixen que a la feina siguem proactius. I si ens ho demanen a la feina, com no ho hem de ser quan es tracta de defensar l'única font d'ingressos que tenim? 

La conclusió és que no podem esperar tenir un ERO o l'acomiadament a sobre de la taula, no podem esperar que els acomiadaments siguin ja un fet. La millor opció és convèncer-se que la teva feina és teva, i que la defensaràs per tots els mitjans perquè en això et va la vida i la de la teva família. La millor opció és lluitar col·lectivament abans que no sigui massa tard. 

A Telefónica ho estem fent. Des de febrer de 2011 lluitem sense treva per la readmissió d'un company acomiadat per baixes mèdiques justificades. Entenem que els dos acomiadaments que es van produir per baixes mèdiques són moviments tàctics de la direcció de l'empresa i que ens hi juguem molt en el resultat. Hem respost a aquest atac de forma reactiva en el cas del company acomiadat, però al mateix temps, la lluita reactiva per la readmissió és una lluita preventiva, perquè no hi hagi més acomiadaments a l'empresa. No obstant això, els i les persones que lluitem encara som una minoria, una minoria molt convençuda que aquest i no pas un altre és el camí, però una minoria. Per això en comptes de poder plantejar-nos vagues indefinides com a Capgemini o Alten, hem hagut de reinventar per adaptar-nos, i basem les nostres formes de lluites en accions com la vaga de fam o les flashmob, que amb la mobilització i el treball d'una minoria molt activa i compromesa aconsegueixen un gran impacte i solidaritat fora de l'empresa, i per tant, pressió social. 

Tanmateix, a Telefónica com a d’altres empreses, els companys i companyes que estem intentant frenar les inhumanes i immorals polítiques de recursos humans imperants, necessitem sumar forces. Cal que les persones que encara no estan lluitant per defensar la seva feina comprenguin que l'únic que pot salvar-nos és que siguem molts i moltes les que estem organitzades abans que es produeixin les agressions definitives.

dimecres, 19 de desembre de 2012

Una marea blava contra els acomiadaments


[En castellano]
Ahir la indignació dels treballadors i treballadores de Telefónica per la política laboral inhumana de l’empresa va tornar a sortir als carrers. La Marea Blava s’estén, i aquesta vegada, el crit contra els acomiadaments per baixes mediques justificades a Telefónica, es va sentir a diversos punts de l’estat amb concentracions a Bilbo, Girona, Madrid, Granada, entre d’altres.


A Barcelona l’acció va ser un nou Flashmob Sí, soy Rentable, el Flashmob 2.7. Unes 150 persones vam aturar el trànsit en formació silenciosa durant deu minuts, sota la mirada vigilant dels antiavalots, i vestides amb la que hem fet insígnia del nostre moviment, la samarreta blava. Aquesta vegada un nou símbol era protagonista, un símbol que ha nascut amb el desenvolupament de la lluita i que a partir d’ara mostrarem orgullosament: Un Stop Acomiadaments blau - està clar, senyors directius, volem apropiar-nos del color de Movistar per tornar-li la dignitat que les seves polítiques li estan robant. Volem que el blau no sigui el color d’un model empresarial nociu socialment, sinó que sigui un color per l’esperança, com ho és el verd de la PAH, el blanc de la Sanitat, o el groc de l’educació.


El Flashmob d’ahir estava convocat davant del Grup Godó per denunciar la censura mediàtica que imposa Telefónica-Movistar mitjançant el xantatge de la publicitat i que ha fet que una vaga de fam de 23 dies a una empresa clau de l’estat fos ignorada. Per això quan al final del flashmob va baixar una periodista de La Vanguardia a entrevistar-nos, una emoció quasi infantil va reforçar l’alegria habitual amb la que tanquem les accions. Aquesta emoció ens va portar, un cop conquerida La Vanguardia, a dirigir-nos a Catalunya Ràdio, on vam aconseguir la nostra segona victòria: una segona entrevista.

No sé què pensarien els activistes pel moviment obrer al S. XIX de que els seus successors de lluita, celebrem el ser entrevistats per un dels diaris més influents de la burgesia catalana. També seria molt interessant saber què esdeveniments considerava el moviment obrer del S.XIX com victòria parcial emocionant: “diguem què consideres una victòria parcial emocionant en la lluita social i et diré a quin capitalisme vius”.

Al nostre capitalisme de la societat de la informació, sinó surts als mitjans de masses no existeixes. Al capitalisme global en crisi, un acomiadament no és notícia. La notícia és la taxa, però no ens permeten que la notícia sigui el drama personal de cada nova persona que és expulsada del mercat laboral. Les persones accepten els acomiadaments com un mal necessari que els toca passar pel bé d’un sistema econòmic en vies de recuperació, d’acord amb el discurs dominant. Aquest discurs es reflexa en aquesta conversa per twitter, on un periodista de la premsa econòmica es queixava que haguéssim aconseguit fer notícia d’un “vulgar improcedent”.

Mentre avançàvem cap a Catalunya Ràdio, una companya de lluites que no treballa a Telefónica però que havia vingut a donar-nos suport, m’explicava que acabava de ser acomiadada. L’advocat m’ha dit – em deia somrient i fent broma – que ara els de Telefónica m’haureu d’ajudar a mi. Però això no hauria de ser cap broma. El capitalisme ha aconseguit durant tots aquests anys fragmentar el mercat de treball de forma que els treballadors i treballadores no puguem organitzar-nos per defensar el nostre dret a treballar. Ha desarticulat el suport mutu.

La companya ha estat acomiadada d’una empresa on ella era la única treballadora. No té la sort d’haver anat a parar a una empresa com Telefónica, on la plantilla gaudeix de condicions laboral dignes gràcies a la lluita de generacions anteriors; amb una plantilla de 20.000 treballadors, on si acomiaden a una treballadora hi ha centenars de companys que potencialment poden lluitar per la seva readmissió. Els directius de Telefónica, educats en l’economia neoliberal, són conscients d’aquesta força del número i la unitat; per això, entre d’altres estratègies de fragmentació, ha invertit molts esforços i diners en aconseguir reduir la plantilla de més de 70.000 a 20.000. Disminuir i fragmentar la plantilla és un objectiu clau per poder desarticular el moviment obrer dintre l’empresa; per poder impedir que fem accions com la d’ahir a Barcelona, coordinada amb d’altres ciutats de l’estat.

Nosaltres encara som suficients per reunir les forces i el talent necessari per pressionar i pressionar fins que l’acomiadament del Marcos (i la Mari Cruz) es converteixin en notícia, i de notícia tant de bo a readmissió. Però com a treballadors i treballadores no podem tancar els ulls al que passa fora de la nostra empresa. Tenim dues responsabilitats: lluitar contra les polítiques neoliberals a Telefónica i donar tot el nostre suport a les treballadores i treballadors que estan a la part del mercat laboral més castigada. Cal treballar cooperativament perquè el nostre nou símbol, Stop Acomiadaments, no sigui només una consigna sinó una realitat social.
Una