diumenge, 13 gener de 2013

Aturar els acomiadaments

[En castellano]

Quan el PSOE i el PP van aprovar les seves reformes laborals respectives, van prometre a la ciutadania que les mesures estaven dissenyades per crear ocupació. Gran part de la població no vam creure en les bones intencions dels governs, convençuts i convençudes que l'objectiu de les reformes no era generar ocupació, sinó crear mecanismes per facilitar l'acomiadament. D'aquesta gran part de població, una minoria vam passar de la indignació a l'acció i vam intentar aturar les reformes amb mobilitzacions, sense aconseguir-ho. No érem suficients.

Els esdeveniments han demostrat amb contundència que no ens equivocàvem. Durant els últims anys els acomiadaments no han fet més que augmentar. Cada dia ens assabentem de noves persones del nostre entorn que han perdut la feina i les notícies sobre nous ERO - fins i tot en empreses sense pèrdues - omplen els mitjans de comunicació. En el seu moment no vam ser prou persones les que vam actuar davant el perill que suposaven les reformes laborals, i ara tots i totes les treballadores patim les conseqüències.

Malgrat el panorama tràgic, resulta esperançador veure com a moltes empreses públiques i privades, els i les treballadores s'organitzen col·lectivament i lluiten per defensar el seu lloc de feina. Ho fan amb una força i una passió admirables, reinventant les formes de lluita, combinant les formes tradicionals amb les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies. Lluites com la dels i les treballadors de Telemadrid, les de la Sanitat i tantes altres, estan escrivint la història del moviment obrer del segle XXI. Tots i totes les treballadores hauríem de seguir amb atenció les lluites que s'estan produint, veure quines són les seves tàctiques per defensar els seus llocs de treball i, per descomptat, oferir-los la nostra solidaritat.

He dubtat sobre si utilitzar el terme "moviment obrer" perquè sé que automàticament generarà rebuig en gran part de les persones a les quals m’agradaria arribar. Potser hauria de parlar millor de "mobilització social en el terreny laboral". Però permeteu-me, si us plau, parlar de moviment obrer. Així cada vegada que tinguem notícia d'un ERO, d'un acomiadament; i de la reacció dels treballadors amb tancaments, vagues, etc., el terme "moviment obrer" ens farà pensar en la situació de la classe treballadora al segle XIX i recordarem que els esdeveniments que ara vivim ens apropen cada vegada més a aquella situació d'origen del capitalisme. La nostra memòria biogràfica ens empeny a rememorar i somiar aquell capitalisme de cara amable que va suposar l'etapa del sistema de benestar. Però anem molt malament de memòria històrica i per això ens resulta difícil recordar com era el capitalisme salvatge del segle XIX; i com vam aconseguir moderar la seva violència. Entre altres factors socioeconòmics, en gran mesura, els i les europees - unes més que d’altres – vam aconseguir un Sistema de Benestar per als i les treballadores gràcies a la força de l'únic moviment social que hi havia en aquell moment: el moviment obrer. 

Foto: Dani del Sol
Així doncs, sembla que assistim a una petita revitalització del moviment obrer i, malgrat tot, resulta difícil obtenir victòries. En alguns casos sí que ha passat, com ara el triomf dels i les treballadores de la consultora Capgemini, que amb una convocatòria de vaga indefinida van aconseguir aturar l'agressiu pla d'ajust destinat a la reducció de costos laborals i, per tant, a la precarització de les seves feines - i de les seves vides. És necessari i urgent que comencem a obtenir més victòries, però per això és molt important canviar de tàctica. Per això hem d'aprendre de la història i també de les tàctiques dels nostres "enemics". 

Donades les circumstàncies, és un fet que tots i totes les treballadores estem en perill de perdre la nostra feina. És probable que molta gent no ho cregui així, fins i tot és possible que m'equivoqui i que realment no sigui així. No obstant això, la millor opció per a qualsevol treballador o treballadora és creure que està en perill de perdre la feina. I un cop instal·lades en aquest estat mental, haurem d'actuar en conseqüència. Si tenim en compte la història, veurem que l'únic cosa que ha millorat la situació de la classe assalariada en general ha estat la mobilització, l'acció conjunta i no pas l'acció individual, com intenten fer-nos creure. I de tota manera, suposant que algú pogués millorar les seves condicions a títol individual, què passa amb els amics, la família, els fills? No mereixen l'esforç de lluitar col·lectivament per ells i elles? 

Foto: Dani del Sol
I si la història ens ensenya que només junts i juntes podem, el que ens ensenyen els empresaris que lloguen la nostra força de treball, és que per aconseguir resultats cal actuar amb pro-activitat. Si ens fixem en com actuen els empresaris, veurem que no ho fan de forma reactiva, sinó proactiva. És més, ens exigeixen que a la feina siguem proactius. I si ens ho demanen a la feina, com no ho hem de ser quan es tracta de defensar l'única font d'ingressos que tenim? 

La conclusió és que no podem esperar tenir un ERO o l'acomiadament a sobre de la taula, no podem esperar que els acomiadaments siguin ja un fet. La millor opció és convèncer-se que la teva feina és teva, i que la defensaràs per tots els mitjans perquè en això et va la vida i la de la teva família. La millor opció és lluitar col·lectivament abans que no sigui massa tard. 

A Telefónica ho estem fent. Des de febrer de 2011 lluitem sense treva per la readmissió d'un company acomiadat per baixes mèdiques justificades. Entenem que els dos acomiadaments que es van produir per baixes mèdiques són moviments tàctics de la direcció de l'empresa i que ens hi juguem molt en el resultat. Hem respost a aquest atac de forma reactiva en el cas del company acomiadat, però al mateix temps, la lluita reactiva per la readmissió és una lluita preventiva, perquè no hi hagi més acomiadaments a l'empresa. No obstant això, els i les persones que lluitem encara som una minoria, una minoria molt convençuda que aquest i no pas un altre és el camí, però una minoria. Per això en comptes de poder plantejar-nos vagues indefinides com a Capgemini o Alten, hem hagut de reinventar per adaptar-nos, i basem les nostres formes de lluites en accions com la vaga de fam o les flashmob, que amb la mobilització i el treball d'una minoria molt activa i compromesa aconsegueixen un gran impacte i solidaritat fora de l'empresa, i per tant, pressió social. 

Tanmateix, a Telefónica com a d’altres empreses, els companys i companyes que estem intentant frenar les inhumanes i immorals polítiques de recursos humans imperants, necessitem sumar forces. Cal que les persones que encara no estan lluitant per defensar la seva feina comprenguin que l'únic que pot salvar-nos és que siguem molts i moltes les que estem organitzades abans que es produeixin les agressions definitives.

1 comentari:

  1. Sí, la veritat és una vergonya que després agafin i contractin al Sr. Rato. És trist també que molts dels qui es queixen de tot això segueixen pagant religiosament les seves factures de movistar i telefònica.

    ResponElimina