diumenge, 10 febrer de 2013

Waiting for Superman - to save ME from Capitalism


[Crítica des d'un punt de vista sociològic del documental Waiting for Superman dirigida per Davis Guggenheim sobre el sistema educatiu dels Estats Units, que va rebre el premi de l'audiència al Millor Documental al Festival de Cine de Sundance en 2010]

El documental Waiting for Superman (2010), basant-se en entrevistes als agents socials (professors, directors d'escola, tècnics en educació, famílies, alumnat, etc.), mostra el sistema escolar públic dels Estats Units com una fàbrica de fracàs escolar, i per tant, fracàs vital, ja que s'apunta a l'educació com a l'única via per sortir de la pobresa. 

Guggenheim, realitzador del documental, afirma que un sistema totalment funcional als anys 50, va començar a a fracassar amb els canvis que ha comportat la globalització. Com a resultat, les escoles públiques no són capaces de “produir” treballadors amb un nivell de formació competitiu per satisfer les necessitats de “l'economia del coneixement”, la qual cosa limita la competitivitat dels EUA en el mercat global. El documental vol explicar la causa del fracàs del sistema i apunta a diverses causes, però suggereix que la causa més determinant són els “mals professors” i l'acció sindical del professorat, que bloqueja reformes que es consideren positives. Guggenheim explica la gran influència dels sindicats de professors i professores en els governs demòcrates. El director afirma explícitament que els sindicats són una font de finançament del partit mitjançant donacions i que per això han elaborat lleis que protegeixen el col·lectiu i impedeixen que és facin reformes que augmentin el control i la responsabilització (accountability) del professorat. 

El documental mostra molt clarament els principis de la teoria del capital humà (TCH), que estableix una relació lineal entre educació i creixement econòmic tant a nivell individual com a nivell macro econòmic. A nivell micro, la inversió en educació dels individus els proporciona un mecanisme de mobilitat social ascendent i a nivell macro la inversió es tradueix en productivitat i, per tant, en riquesa. 

Una teoria econòmica per explicar l'acció social 

Tanmateix, aquí es mostra com hi ha alguna cosa que no està funcionant, ja que s'afirma que la inversió per alumne als EUA no ha deixat de créixer, però això no ha comportat una millora del rendiment escolar. Segons el documental, el que falla principalment són les persones, més concretament el professorat. Es fa èmfasi en la diferència dels resultats quan els i les alumnes tenen un professor “bo o dolent”, es mostren professors i professores llegint el diari a classe, passant l'estona, en definitiva fent de “free-riders”. El supòsit sobre el qual es construeix el discurs del realitzador és que si s'eliminen aquests professors del sistema (acomiadant-los) i només s'atrauen bons professors (amb incentius) s'aconseguirà que el sistema funcioni. 

Aquest supòsit es fonamenta en la teoria de l'elecció racional (TER), una teoria de l'acció social de la teoria econòmica clàssica que trasllada la teoria de l'elecció del consumidor als mercats, a l'acció social en general, considerant que els mecanismes de decisió son els mateixos: l'interès individual guiarà l'elecció en un context d'oportunitats amb informació complerta i llibertat d'elecció. Es considera l'individu com a homo economicus, maximitzador del seu interès individual i que no cooperarà en l'acció col·lectiva sinó té incentius positius o negatius (sancions) per fer-ho. 

La TER apareix també al documental fonamentant el problema de les famílies. Segons la TER, els individus prenen decisions òptimes segons un conjunt d'oportunitats, amb informació complerta i llibertat per escollir. 

El documental mostra unes famílies desesperades perquè no tenen suficients oportunitats (hi ha poques escoles públiques de qualitat disponibles), ni llibertat per escollir (a causa de la zonificació). Per tant, es mostra un “mercat” d'escoles públiques amb diverses imperfeccions, com ara la burocràcia i la zonificació. Però sobretot s'apunta a que la imperfecció més infranquejable és l'acció col·lectiva del professorat, els sindicats, que impedeix que es facin reformes destinades a la flexibilitat laboral i, per tant, segons el documental, a la responsabilització dels professionals. 

Un missatge contradictori 

Des del punt de vista sociològic el documental resulta molt interessant per la forta càrrega ideològica que transmet. En primer lloc, com ja he dit, podem veure reflectit la TCH i la TER a les paraules de les persones que hi intervenen, fins i tot als nens i nenes. És colpidor sentir a un nen de cinc anys dir “vull estudiar, no vull que els meus fills creixin a aquest barri” o veure els nens i les nenes plorant perquè no han entrat a l'escola que, segons planteja el documental, els podria “salvar” la vida traient-los de la misèria. Els conceptes “oportunitat”, “llibertat per escollir”, “incentius”, conceptes sobre els quals es construeix la teoria social segons l'economia clàssica, inunden el documental. 

També és pot percebre clarament l'èmfasi a la responsabilitat individual en els fenòmens macro socials. Es mostren persones (tècnics en educació, polítics, etc.) que es proposen com a objectiu personal canviar el sistema, “salvar-lo” com faria un Superman. També es mostren persones individuals que no fan bé la seva feina, no són professionals responsables i, per tant, són la causa del fracàs escolar de milions de alumnes i de la tragèdia de milions de famílies. I quan es fa referència a l'acció col·lectiva és per mostrar el seu caràcter disfuncional respecte el sistema, com ara el sindicat de professors i professores. Els professors i professores s'alien, segons el documental, per defensar els seus interessos professionals per davant dels de la ciutadania nord-americana, utilitzant la força col·lectiva per posar traves a les llibertats individuals. 

Però el documental fa diverses trampes alhora transmetre el seu missatge, ja que hi ha nombroses contradiccions i incoherències, deixa caixes negres sense obrir i ignora les variables estructurals que posen als individus en una situació desesperada. 

En primer lloc, un argument sorprenent es el narrador arriba a afirmar que la comunitat científica (o simplement els tècnics en educació?) comença a plantejar-se quina és la relació de causalitat entre escola amb fracàs escolar i barri marginal. Fins ara, ens diu s'ha assumit que són els barris marginals els que determinen si una escola es marginal o no, però ara, diuen, es comença a plantejar si són les escoles amb fracàs escolar les que creen barris marginals. Aquesta suggerència condensa i porta a l'extrem els principis de la TCH i implica l'eliminació de qualsevol altre variable estructural, pren l'escola com un element aïllat de la resta de la societat tot poderós, que fins i tot és capaç de convertir un barri en marginal si al territori hi ha una escola amb professors irresponsables. 

D'altra banda, al documental s'observen moltes contradiccions respecte els fonaments del fracàs escolar i les solucions que plantegen. D'una banda s'acusa a la falta de professionalitat individual de molts professores i professors irresponsables, però d'altra, quan s'apunten als mecanismes per fer funcionar l'escola, es mostren exemples de “mètode” i el mètode, no és una qüestió relacionada amb la responsabilitat personal, sinó una producció social. 

Així, un dels tècnics en educació que es planteja “salvar” el sistema a títol personal, afirma que quan es va llicenciar, els primers anys era un professor molt dolent, com els seus i les seves companyes, però que va aprendre la professió amb els anys. Curiosament el tècnic en educació no es planteja que potser el problema no està en l'aptitud personal dels professors sinó en la formació que reben. En un moment del documental és fa referència a Finlàndia, però precisament per comparar l'estricta formació que rep el professorat als país nòrdic. Tampoc es fa al·lusió a l'èxit del sistema escolar a Cuba, on el sistema escolar no està basat en un sistema de sancions i incentius als professorat. 

També podem veure com una de les escoles amb bon resultats, una mestra parlant dels motius que fan funcionar l'escola, diu que si els i les alumnes tenen problemes de comprensió lectora, els assignen una altre professional per ajudar-los. Aquest exemple que posa el documental, tampoc té res a veure amb l'actitud dels professionals, sinó un altre cop amb el mètode. Com també està relacionat amb el mètode (educació inclusiva) un altre aspecte que es critica al documental, l'agrupament segons rendiment. 

Quant a les “caixes negres” que apareixen al documental, podem observar que no s'aporta una explicació clara de com han aconseguit que funcioni l'escola experimental a un barri hiper degradat. L'únic que es pot observar es que l'escola sembla menys massificada que altres escoles marginalitzades que es presenten al documental, el director diu que acompanyen a l'alumnat des del començament, que fan més hores lectives si calen, però no sabem exactament quins mètodes d'aprenentatge segueixen, ni la composició de l'alumnat. 

Tampoc explica el realitzador com Michelle A. Rhee, la responsable de l'educació pública al Districte de Columbia, aconsegueix fer millorar el sistema tancant escoles, i acomiadant centenars de professors i professores. Sabem que ha tancat escoles i ens diuen que ha aconseguit resultats, però no ens diuen com. 

L'educació com a via d'escap; però de què hem d'escapar i com? 

Però la trampa més gran que fa el documental és que quan mira el fracàs de l'escola pública la contempla aïllada de la resta de la societat. Diu als espectadors que l'escola està fracassant i que es pot canviar perquè torni a ser “una via d'escap”. “Education is a way out” diu el narrador al final. Però de què i per què hem d'escapar, això no ho explica el documental. La idea que transmet és que l'eina de legitimació del sistema capitalista s'ha trencat i es necessari i possible arreglar-la. Funcionava als anys 50, ens diu el narrador, i ara el procés de globalització l'ha desestabilitzat i s'ha d'ajustar. Així planteja com arreglar l'ascensor social però no es planteja solucionar la desigualtat a la societat. 

Així, si des del punt de vista sociològic el documental és molt interessant, des del punt de vista polític, entenent la política en un sentit ampli, provoca un gran sentiment d'impotència, ja que mostra fins a quin punt la confiança hegemònica en la meritocràcia empeny les persones a competir i buscar sortides individuals a problemes col·lectius. És molt trist veure el patiment de les famílies i els nens, la frustració i la soledat que senten en una societat que els ha tancat les portes de la dignitat des del moment que van néixer. Volen desesperadament sortir de la situació de pobresa en la qual estan i només veuen una sortida, l'escola. L'escola es pren com un instrument, quan l'educació de qualitat hauria de ser un fi en si mateix, no un medi per escapar de la marginalitat. 

L'educació no només és un ascensor social, és una eina d'empoderament de les persones. La formació acadèmica, la formació en general, tant pot servir per escalar socialment com per lluitar per transformar un sistema injust i socialment nociu. L'educació ha de ser un fi, no un medi. En aquest sentit, cal revisar, com afirmen Verger i Bonal[1] (2012) la relació de causalitat en la qual es basa la TCH perquè tot apunta que l'educació no és la via per eliminar la pobresa, sinó la l'eliminació de la pobresa és la via per aconseguir la qualitat i l'equitat en l'educació. En conclusió, políticament, arribat aquest punt, no serveix de res arreglar l'ascensor, cal esfondrar l'edifici.




[1]       Verger, A. & Bonal, X. (2012). All things being equal? Policy options, shortfalls and absences in the World Bank Education Sector Strategy 2020. A Klees, S., J. Samoff, and N. Stromquist (eds.) World bank and Education: Critiques and Alternatives. Rotterdam: Sense (pp. 125-142).

1 comentari:

  1. Waiting for superman es un spot publicitari per convertir l'educació pública en negoci privat o una apologia de les charter school: escoles teòricament públiques concessionades al "sector Social" o "privat" i convertides en negocio concessionat. Una mena de concertades que l'adminsitracó Obama ha convertir en nou nínxol de negocis per desmantellar l'última barera pública que quedava al EUA.

    ResponElimina